diumenge, 21 de desembre de 2014

Amb tu sóc millor

Tots els que tenim un vincle amb un animal de companyia tenim la sort de tenir un mestre i expert en ensenyar-nos de què va l'amor incondicional.

No ens jutgen, no s'enfaden, s'adapen al nostre ritme de vida, t'arranquen somriures des de bon matí, et calmen quan estàs nerviós, vénen a tu quan estàs trist, et connecten amb el teu nen interior, et conviden a viure en el present, a conrear el sentit de l'humor i la creativitat, fomenten que et relacionis amb els altres i et treuen sovint a passejar a la natura, per què puguis veure els arbres, el sol, la pluja, sentir el fred i la calor sense filtres, per què puguis ser cada dia una mica millor: més amorós, més senzill, més divertit, més humil, ... en definitiva més animalment humà.

Comparteixo aquest 'Pacte animal' de la Fundació Affinity. Preciós!



I un vídeo publicat per ells d'un recent estudi (Cátedra Fundación Affinity Animales y Salud)

http://vimeo.com/112997198

Dedicat a tu, Boira! i a tots els gossos que m'heu robat el cor. Els que no, és perquè encara no he tingut el gust de conèixer-vos ;-)!

Guaaaaaau!


dimecres, 17 de desembre de 2014

Gràcies Elna

17 de desembre, avui faries 4 anys.

Elna, filla, la teva força ens segueix acompanyant tots i cadascun dels dies.

Hi ets en cada nou projecte, en cada dia que comença i en cada cosa que deixem enrera.

Vénen canvis, noves il·lusions, nous projectes que no esborren la teva memòria, la teva dolça essència, tampoc els nostres desitjos d'acaronar-te i cuidar-te per ajudar-te a ser una gran persona.

L'empremta que ens vas deixar ens ha demostrat que ja eres especial el dia que vas arribar a aquest món, i ara ets tu qui ens guies a nosaltres.

Gràcies per seguir amb nosaltres, seguir donant sentit a la nostra vida i il·luminant el nostre camí.

Gràcies per ajudar-nos a seguir endavant i il·lusionar-nos de nou amb les petites i grans coses que el destí ens porta.

Gràcies per regalar-nos la Boira, que va arribar màgicament a la nostra vida, en el mateix lloc on vam fer-te el teu comiat.

Seguim fent camí tots junts, més que mai.

Immenses gràcies, dels teus pares que t'estimen fins a l'infinit.


diumenge, 16 de novembre de 2014

La veritat més útil

Qui no vol saber la veritat? 

Traçar un camí de la pròpia vida és de savis. Saber què volem per orientar la brúixola requereix saber la veritat sobre un mateix. Conèixer les virtuds i les ombres, adonar-nos de les febleses i fortaleses. La veritat interna ve després de qüestionar la realitat externa, de veure que és canviant segons la nostra interpretació, i que ens pot jugar tant a favor com en contra. Paradoxalment, el que és dins és fora.

Molts processos d'autoconeixement són dolorosos precisament perquè impliquen trobar-nos amb la veritat profunda que guardem amagada. Sovint fa por indagar i submergir-se en territoris propis pantanosos de l'insconscient, de la nostra infantesa, de traumes que vam oblidar per pura supervivència.

La pregunta que em faig: 
és necessari arribar fins aquest punt per ser feliç?

Després d'anys navegant en el món de l'autoconeixement, la psicologia i el coaching, he provat algunes teràpies i de vegades poso en dubte algunes que es basen en indagar en aquest passat oblidat. S'ha d'estar molt segur de fer el camí enrera, tenir les eines i l'acompanyament addient.

Aquesta setmana, en el postgrau de Teràpia Breu i Estratègica vam treballar aquesta idea i em va donar certa llum. En aquesta teràpia no es busca la veritat més certa, es busca la veritat i hipòtesis més útils i que ajudin més al pacient i a resoldre el problema. 
















Algunes frases:

'Les solucions intentades i que no funcionen perpetuen el problema'
'A la Teràpia Breu, el bisturí és la comunicació'
'Acusar a los otros de las propias desgracias es la pruebe de la ignorancia humana; acusarnos a nosotros mismos es comenzar a entender; no acusar ni a los otros ni a nosotros mismos, es la verdadera sabiduría.' Epiteo

dissabte, 20 de setembre de 2014

Canviar o no canviar? (aquesta és la qüestió)

Un procés de coaching o de teràpia personal sol néixer d'una situació o estat inicial que genera malestar, incomoditat, patiment, etc. La motivació principal per la qual una persona fa un procés és per canviar aquesta situació per una de més sana, sostenible, beneficiosa.

A priori pot ser que cerquem el canvi en l'exterior: canvi de feina, tallar amb relacions tòxiques, trobar o deixar la parella, tenir més temps lliure, millorar les relacions familiars, incrementar els ingressos, fer una vida més saludable, estimar-se més, reduir l'estrès de l'entorn, disminuir les responsabilitats, deixar un mal hàbit, etc.

Tot bon terapeuta i coach, en l'acompanyament en el procés de canvi, centra a la persona en ella mateixa i la situa en la seva zona d'influència. Recull aquesta voluntat de canvi, destria quin és el problema, defineixen conjuntament l'objectiu i, amb les eines adequades, dissenyen el camí. La feina a fer es basa sobretot en l'empoderament personal, en mantenir la motivació, treballar les pors, gestionar les emocions, reconectar-se amb els propis valors, redissenyar la pròpia vida.

Aquest camí cap a l'objectiu està relacionat amb el camí cap a un mateix. No és fàcil conèixer-se, el treball d'acceptació és dolç i amarg al mateix temps. Per una banda descobreixes els teus dons i virtuds, i per l'altra comences a veure les teves pors i ombres.

En el món del coaching estem enfocats en el canvi personal (intern i extern). "Canvia tu i tot canviarà", "El que és dins, és fora".

Em pregunto, després de caminar algunes hores en aquest camí de l'autoconeixement, si finalment el canvi extern és clau per ser feliç. Vull pensar que quan ens acceptem tal com som, som capaços d'acceptar les circumstàncies, les relacions, la feina, les persones que t'envolten, els teus defectes, etc.

La vida passa a ser d'una contínua lluita per canviar el que no m'agrada per arribar a gaudir-ne. Crec que el camí de l'autoconeixement és circular o en espiral. Rodes, gires i dónes tombs per acabar al mateix punt de partida però amb un punt de vista diferent.


Admiro totes aquelles que són capaços de canviar la seva vida acabant per fi amb una relació que els perjudica, deixant una feina que no els agrada, posant fi a una situació incòmode, ... i també admiro a tots els qui, sense canviar aparentment res del seu exterior, han pogut transformar la seva actitud i arribar al mateix punt: 
ser feliços.

dimarts, 16 de setembre de 2014

V, un gran moviment sistèmic




La concentració de més d’un milió i mig de catalans a Barcelona el passat 11 de setembre de 2014, de forma voluntariosa, ordenada, pacífica, respectuosa, silenciosa, sense insults ni incidents, amb l’alegria i la voluntat per bandera, va ser un autèntic moviment sistèmic de tot un poble que, més enllà de la imatge visual i la gran obra d’art humana, pot ser clau, energètica i sistèmicament, en la seva història com a poble.
 
La voluntat: VOTAR. Votar per decidir el seu propi futur en un acte responsable i conscient, incloent totes les opcions, escoltant l’opinió de tots els membres, i acceptant la voluntat de la majoria per crear un país nou, amb i per als seus ciutadans.

Un moviment global (físic i emocional) d’aquestes dimensions, ja no el pot aturar cap norma ni cap llei en una societat civilitzada. Els catalans hem cridat de forma silenciosa, sense perdre el seny ni el somriure, fent honor a la nostra rauxa d’imaginar l’impossible i fer-ho! Això només ho pot fer un poble sense por, segur d’ell mateix i que se sent fort per fer front les adversitats, capaç de reconèixer el seu passat i capaç de prendre les regnes del seu esdevenir.

No podem crear el futur si no som capaços de mirar el passat amb pau, calma, acceptant i honorant els que van ser abans que nosaltres. Catalunya ho ha fet. Ha honorat la seva història, ha recollit el llegat i s’hi ha inclinat celebrant el Tricentenari del 1714. Ara viu el seu present amb incertesa però plenitud, amb valentia i molta confiança. És per això que ara pot somiar amb la seva llibertat, agafant les regnes del seu futur, creant-lo, transformant allò que som per allò que volem ser.

No es vol mal a cap poble veí, a cap persona que pensi diferent. Com a catalans tenim l’afany de tirar endavant per nosaltres mateixos, sense esperar reconeixements ni sentir-nos diferents ni encaixonats en una bandera ni lleis que no són les nostres. Ser qui som, qui volem ser.

Com a catalana de cor, puc dir que l’acte de la V va ser per mi una festa, profunda i sentida. L’alegria era desbordant i serena alhora, es contagiava i fluïa pel propi collage humà. El màxim plaer de ser part d’un tot i ser tan insignificant alhora, ...sublim! El meu anhel i el de molts semblava ser compartit i escoltat, envolcallat per la gran massa crítica que volia decidir fermament el seu demà. Un pur acte de consciència individual i col·lectiva que et fa capaç de cop, que et fa conscient de les teves arrels, nodrint el cor i l’ànima de tal manera que et permeten prendre consciència de les teves ales, prendre l’esperança necessària per començar a somiar en formar part d’un país normal. Ni millor ni pitjor que els altres... només el meu estimat país.

Un país no són només les fronteres, la seva riquesa econòmica o del territori, els seus paisatges o la gent que s’apodera del teu cor. El meu país per a mi és la meva forma de viure (sentir, parlar, actuar, relacionar-me). Parlar la meva llengua sense recança, viure les meves tradicions, poder parlar de la història de cadascun dels que han sigut abans que jo, i relacionar-me des del que sóc: un jo canviant que es transforma, amb moltes mancances i també virtuts, que acull en el seu cor un anhel de llibertat que prové de més enllà de mi.

Quan transites pel camí del creixement personal, o quan observes les grans barbàries bèl·liques que s’esdevenen en aquest petit nostre món, aquests aspectes identitaris esdevenen duals i semblen secundaris, prescindibles. Molts cops hi he reflexionat quan he viatjat arreu del món i he vist situacions i conflictes que m’han tret la son i m’han commogut en la impotència. 

Més enllà de la seva riquesa o la seva pobresa, tots els pobles volen ser ells mateixos, mantenir la seva identitat per damunt de tot. Defenso i opino que cal preservar les diversitats de cada poble, comunitat i persona. D’igual manera que tots som iguals i diferents alhora, i ens enriquim quan respectem i enaltim les nostres diferències, aportant riquesa al conjunt.


Per fer un món millor, necessitem poder ser la millor versió de nosaltres mateixos. Per això el meu país necessita construir la seva millor versió. Per fi, ara ha arribat l’hora!

Bon camí cap a la independència!




 Per ampliar la notícia clica aquí

divendres, 18 d’abril de 2014

De la (co)dependència a la interdependència emocional




Una relació basada en l'aferrament i la dependència afectiva no és gens saludable ni sostenible en el temps i pot passar una gran factura emocional. Entre els seus símptomes hi són l'ansietat, els gelos, la desconfiança, la inestabilitat, la submissió, la idealització excessiva, etc.
  
Com puc detectar si estic estic fomentant una relació basada en la dependència?

> Cerco l'aprovació constant dels altres
> Pensar que els altres estan obligats a donar-me certes coses
> Voler que els altres estiguin sempre al meu costat
> Els assumptes dels altres sempre són més importants que els meus
> Tinc por que m'abandonin i em fa por la solitud
> Sento que sempre cedeixo

En definitiva, parlem de relacions que es caracteritzen per ser desequilibrades, destructives, inestables i que generen molt de patiment. Solem accedir a elles si tenim una excessiva necessitat d'afecte, quan cerquem que la seguretat i l'estima ens vinguin de fora.

Si bé la dependència emocional o afectiva sol ser unidireccional (l'altra persona no té perquè entrar en el joc/rol de la meva necessitat d'afecte), les relacions (co)dependents són bidireccionals, establint-se un triangle de víctima-perpetrador-salvador (Triangle dramàtic) molt perillós i destructiu.

Podem detectar també si estem fomentant una relació de (co)dependència afectiva observant els trets bàsics de la nostra parella o relacions en general, si es caracteritza per:

> Tenir una gran autoestima, autoconcepte elevat i alhora menyspreu vers els altres
> Exerceix un rol dominant i té un comportament de vegades hostil, fred, distant
> Mostra poc afecte, és manipuladora, mentidera i possessiva. Sol evitar el compromís.
> Té habilitats socials (encant interpersonal, ingeni, sentit de l'humor)

En canvi,

La Interdependència emocional en la parella i en general les relacions personals es basa en:

> Confiança i respecte mutus
> Responsabilitat mútua
> Compartir un conjunt comú de principis i valors 
> Tots els membres som independents emocional, econòmica i/o moralment
> Totes les posicions i rols són vàlids i necessaris per assolir un objectiu comú.
> Fomentar el treball en equip

Com em transformo jo, per tal que les meves relacions esdevinguin de forma més sana i basades en la interdependència afectiva:

> Primer de tot és convenient que m'aturi i prengui distància del que està passant i del que sento.
> Analitzar i plantejar-me quins són els aferraments o deutes emocionals que dominen la meva vida, de quines creences i pensaments em puc alliberar interiorment. 
> Autoacceptar-me, incrementar la meva autoestima, empoderar-me i prioritzar el meu benestar com objectiu a la vida
> Respectar i acceptar els altres (pensaments, emocions, i accions) si no vulneren la meva llibertat.
> Reconèixer el problema, fer conscient el meu patiment amb la voluntat de canviar-lo.
> Aprendre a estar sol. Desenvolupar habilitats que em permetin ser més independent, a tenir cura de mi i estimar-me més.
> Cercar un grup afí en el que pugui compartir l'experiència, expressar-me, crear noves relacions.

Autors que han escrit sobre la dependència emocional i manuals de com fer-hi front: Walter Riso, Jorge Castelló, Silvia Congost, Antonio Bolinches, Xavier Guix, entre d'altres.


Cites inspiradores:

'L'amor és buit d'ego; l'ego és buit d'amor.' Sri Aurobindo

'El buen amor es de ida y vuelta: te quiero y me quiero, te cuido y me cuido, te respeto y me respeto. No necesitas destruirte para amar' W. Riso

'Niégate a sufrir por amor, declárate en huelga afectiva, haz las paces con la soledad y aquieta la necesidad de amar por encima de todo y a cualquier costo. Rescata el amor propio.' W. Riso


Parlar per parlar - Espai de Coaching 
Escolta el podcast!  Clica aquí 

http://www.ivoox.com/s_p2_59186_1.html



 

diumenge, 6 d’abril de 2014

Un somriure serè

Un somriure vers la vida quan aquesta s'agita...

Un somriure de cor, de gratitud, serè, ...perquè així com els núvols foscos porten gotes de frescor i són sinònim de vida, els moments dolorosos porten aprenentatge i, ho permetem o no, poden esculpir-nos fins i tot l'ànima.

Som com un arbre que creix amb ànsia, solcant les seves arrels per seguir conquerint el cel, i en trobar una roca sota el tronc primer intenta al·liar-se amb ella, després reduir-la, potser abraçar-la, o bé vorejar-la per tal de seguir ferm el seu camí d'arrelar-se a la vida i poder seguir jugant amb els estels.

La pluja fina que ens ofereix la vida va calant la nostra pell, la hidrata i alhora l'arruga. La fa testimoni de les experiències, de rialles i tristors, de colors vius i altres d'apagats que es dibuixen al nostre pas.

Mirant aquell estel que em guia, o bé l'horitzó llunyà on neix el sol i la meva esperança cada dia, vull mantenir un somriure suau i serè, un somriure d'un cor calmat, agraït, que batega fent el seu camí, de llibertat i amor, espero que imperturbables.

divendres, 21 de març de 2014

Un petít paradís

Sóc a la pouponnière de Dakar.

Estar en una sala amb quaranta nens i nenes  al voltant de l'any d'edat, per mi és com estar en un paradís, tanmateix com la vida. La vida quan la percebem en l'abundància, la que, de vegades, et posa a l'abast incomptables i òptimes possibilitats en cada petit racó, en la que tot és fantàstic, lluminós, tot fa olor de primavera... Allà on miro hi ha aprenentatge, superació, amor, present, ...vida!

Un present fàcil que consisteix en gaudir i fluir en el temps. Ser emoció, ser tacte, ser mirada, ser calor, ...el que ja som. Tan fàcil, però tan efímer quan es pren consciència del pas del temps.

Entro a la sala amb un somriure, m'assec als matalassos, i els nens i nenes, per si sols, vénen a buscar el que necessiten. Uns volen braços per sentir-se protegits, d'altres volen mans per superar-se, aixecar-se i posar-se a caminar, d'altres experimenten amb els meus cabells, la roba, els gestos,... d'altres cerquen només la mirada, potser el reconeixement de la seva existència.

Com un riu, la vida flueix entre aquests petits éssers, entre els quals m'hi compto jo, i en la que tots interactuem amb tots, creant una realitat, que impregnarà les nostres vides de diferents maneres.

De sobte, la vida esdevé precària, injusta i punyent. Ja sabeu l'altra cara de la història, hom es pot imaginar què ha hagut de viure un nen per arribar a un orfenat. Tot l'amor del món que rebi entre aquestes quatre parets mai podrà substituir una abraçada amorosa dels seus pares, del seu sistema familiar.

L'olor a primavera s'esvaeix, les flors perden sentit en perdre el seu aroma, i encara més quan arriba la nit... perquè sempre arriba la senyora Nit i ens recorda la part no tan bonica de la història.

Connectada amb aquesta saviesa innocent, observo els nens. Comencem a badallar plegats amb l'últim bibe del dia. I és que quan arriba la fosca nit... de vegades val la pena tancar els ulls i somiar en el paradís, cadascú en el seu.








dissabte, 22 de febrer de 2014

El rellotge imaginari

Diuen que el món gira, els anys passen, els dies volen, els cabells blancs delaten i les arrugues somriuen.

Mentrestant, un temps generós ens regala situacions noves, problemes farcits d'oportunitats, dies brillants que desfan els moments núvols, dies assoleiats que permeten descobrir nous colors.

De vegades, el temps també passa i sembla que res canvïi. Mires enfora i els petits es fan grans, els grans es fan més savis, nous projectes aconsegueixen néixer, nous veïns arriben, bons amics es casen, noves parelles esdevenen pares, uns quants valents emprenen viatges vitals llunyans...

Com en un firmament infinit i aparentment immòbil, hi ha moments a la vida en que el temps sembla que s'aturi quan ets a punt de donar un pas. Com l'atleta que és a punt de començar una carrera, atent i immòbil esperant escoltar el tret de sortida... que no arriba mai. La postura el cansa, la tensió li passa factura, les il.lusions es van marcint, i la incertesa l'abraça més i més fort.

Gestionar el canvi... uns diuen. Gestionar la incertesa... altres opinen. I mentrestant, cal viure el present, suggereixen la majoria, com si d'un regal es tractés, farcit de mil oportunitats, guarnit d'infinits colors, il·luminats per un mateix sol immòbil que neix i s'adorm incessant i que marca el tempo d'un temps que no s'atura, que potser no existeix més enllà dels nostres rellotges.


diumenge, 19 de gener de 2014

Equipatge lleuger per començar l'any

L'arribada del nou any, el nostre aniversari o un fet important a la nostra vida ens predisposen a fer balanç del passat per orientar-nos cap al que volem aconseguir en un futur. Per això, en començar l'any, és habitual fer llistes de bons propòsits i nous reptes.

De la mateixa manera que comencem a escriure i ens disposem a estrenar el 'paper en blanc', l'any vindria a ser com un full de temps diàfan en el qual hi podem posar més i més coses. 'Passar més temps amb els amics, dedicar més i millors hores amb la família, fer més esport, invertir més temps a cuidar-me, apuntar-me a classes de cuina, sortir més a la natura, tenir temps per mi' figuren entre les habituals.

Buff... si en caben de coses! Abans d'omplir el full de desitjos i obligacions, aquest any proposo que ens prenguem temps i espai suficients i que comencem l'any amb només el propòsit de 'mantenir una actitud positiva per rebre tot el que s'esdevingui en el 2014'.

Ja sé que aquesta afirmació pot semblar un tant conformista, poc somiadora. Si pot ser útil per algú, per mi és la més sostenible per començar aquest 2014. De vegades el nostre entorn és plagat de reptes laborals convincents per altres, mils de somnis de projectes fantàstics que desperten al teu voltant, il.lusions que es fan realitat quan mires per la finestra... De vegades em dóna la sensació que el món es mou però jo segueixo en el mateix punt de partida: comprant paciència, pintant l'esperança, ballant amb la incertesa i desembolicant decepcions. Ja m'enteneu. És bo aprendre a esperar, ser pacient, però també a no esperar.

No podem controlar el destí, ni tan sols fer realitat els nostres somnis si la vida no està de la nostra part. De vegades el marcar-se reptes i tenir expectatives només ens genera sentiments de frustració.

En el Mindfulness es parla del concepte vacuïtat, i a la Gestalt del buit fèrtil, i és que només del buit poden néixer noves possibilitats. No és una feina fàcil 'buidar-nos', 'drenar' les nostres emocions, crear espai a la nostra vida, i menys al nostre calendari!

Una de les maneres de 'buidar' la nostra vida amb positivisme pot ser a través de l'agraïment, i també a través del dol. Tot el que hem viscut ja és passat, i tot el que ens genera dependència i aferrament, segurament també forma part més del passat viscut que de la intuïció de futur que anhelem viure.

Es pot explicar amb la metàfora del vas o de la tassa. Hi ha qui pensa que nosaltres no en som el contingut, sinó la ceràmica o el cristall que allotja l'espai i que, només buidant-nos, podrem omplir-nos de noves possibilitats, sense deixar de ser qui som.

Darrerament vaig tenir la sort de participar en un ritual animista africà sobre el dol amb la Sobonfu Somé (Institut Gestalt) i que em va permetre buidar la meva 'tasseta'. Va ser un treball intens, en grup, vivencial, i que em va preparar per poder fer un comiat simbòlic a moltes emocions i situacions passades.

 
Convido a que cadascú trobi els seus petits rituals per anar deixant anar aquelles emocions, històries passades, èxits o fracassos que només ocupen espai a la 'maleta'.

Cal que anem deixant anar els fils amb els que lliguem els estels que fem volar dia rera dia i que als que dediquem tants esforços per mantenir-los a l'aire amb la finalitat de guarnir el nostre cel de colors. Convé que fem un balanç del nostre present i avaluar els estels que decidim mantenir a l'aire. Per mi no es tracta de voler fer-ne volar més i cada vegada més alt, sinó de tenir les mans i el temps més lliure per 'rebre' la vida.

Feliç i lleuger 2014!

...i per acabar, un conte ;-)



La taza de café
Un grupo de profesionales, todos triunfadores en sus respectivas carreras, se reunieron para visitar a su antiguo profesor. Pronto la reunión se enfocó cerca del interminable estrés que les producía el trabajo y la vida en general.

El profesor les ofreció café, fue a la cocina y pronto regresó con una cafetera grande y una selección de tazas de lo más selecta: de porcelana, plástico, vidrio, cristal -unas sencillas y baratas, otras decoradas, unas caras y otras realmente exquisitas...

Tranquilamente les dijo que escogieran una taza y se sirvieran un poco del café recién preparado. Cuando lo hicieron, el viejo maestro se aclaró la garganta y con mucha calma y paciencia se dirigió al grupo:

Se habrán dado cuenta de que todas las tazas que lucían bonitas, se terminaron primero y quedaron pocas de las más sencillas y baratas; lo que es natural, ya que cada quien prefiere lo mejor para sí mismo, ésa es realmente la causa de muchos de sus problemas relativos al “Stress”.

Continuó: Les aseguro que la taza no le añadió calidad al café, en verdad la taza solamente disfraza o reviste lo que bebemos. Lo que ustedes querían era el café, no la taza, pero instintivamente buscaron las mejores, después se pusieron a mirar las tazas de los demás.
 
Ahora piensen en esto: La vida es el café, los trabajos, el dinero, la posición social, etc. son meras tazas, que le dan forma y soporte a la vida, y el tipo de taza que tengamos no define ni cambia realmente la calidad de vida que llevemos. A menudo, por concentrarnos sólo en la taza dejamos de disfrutar el café.


diumenge, 5 de gener de 2014

El dia que SÍ podem tenir expectatives!

La manera de no tenir frustracions es no tenir expectatives. Dit d'una altra manera, si creiem saber quin ha de ser el resultat, costarà acceptar que el final sigui un altre sense frustar-nos.

Avui, nit de reis, penso en tots els nens i nenes que, amb la seva carta escrita i entregada al patge reial, posen les sabatilles al balcó, la mica d'aigua i pa o galetes-, i se'n van a dormir amb tot el seu munt d'expectatives i il·lusions sota el coixí.

L'endemà... sorpresa! Els reis havien rebut l'encàrrec! Potser no hi era tot, però ni t'enrecordaves, perquè el que sí t'havien deixat et feia tanta il·lusió!
 
Ara de gran, torno a fer carta de reis, poso les sabatilles al balcó i l'aigua i galetes pels camells que encara s'enfilen per les escales de bomber fins el meu balcó. La vida m'ha ensenyat a no tenir gaires expectatives, pagant el preu de no il·lusionar-me en escreix... però què és la vida si no esperem, desitgem, somiem, ens il·lusionem?

Per això, una nit així, tan màgica com la nit de reis, ho ha de ser per grans i petits. Ep grans! feu també la carta als reis, demaneu ben alt i clar els vostres somnis, feu volar la vostra imaginació i il·lusioneu-vos tant com pogueu. Això sí, la vida també ens ensenya que hem de ser precisos, concrets, saber demanar amb exactitud a l'univers, i sobretot després acceptar-ne les conseqüències. Així que, a part de màgia, que hi hagi un xic de consciència a les vostres peticions!

Molt bona i màgica Nit de Reis!