diumenge, 7 d’abril de 2013

De la granota bullida al mico saltarí

Coneixeu la faula de la granota bullida?

Si posem una granota en una olla d’aigua bullint immediatament intenta sortit. Però si posem la granota en aigua a temperatura ambient, i no l’espantem, es queda tranquil.la. Quan la temperatura s’eleva entre 21 i 26 graus, la granota no fa res, i fins i tot sembla passar-s’ho bé. A mesura que la temperatura augmenta, la granota està cada vegada més atordida i, finalment, no està en condicions de sortir de l’olla.
Encara que res l’hi impedeixi, la granota es queda allí i es cou. Per què? perquè el seu aparell intern per a detectar amenaces a la supervivència està preparat per a canvis sobtats en el medi ambient, no per canvis lents i graduals.

Això és el que ens pot passar si no posem els nostres propis límits, si ens deixem escalfar en excés per un clima estressant, ple toxicitats emocionals, per injustícies en les que som partíceps, i que a la llarga ens passaran una factura seriosa.

Detectem que estem en aquesta olla d'aigua calenta quan sentim una necessitat profunda de canvi, una sensació de buit existencial, quan ens preguntem pel sentit de la vida i el per què de tot plegat.

Jo mateixa, havent passat per aquest estadi revelador, i trobant-me encara dins aquesta olla d'aigua calenta que per mi és aquest sistema injust, manipulador i deshumanitzant, intento saltar de l'olla, però canviant una mica la faula. Ja em direu què en penseu ;-).

La faula del mico saltarí

Més que una granota que vol saltar de l'olla per no morir socarrimada i no sap on caurà 'viva' quan salti, penso que alguns de nosaltres actuem més aviat com a micos ben instal·lats en les altes branques d'un arbre que hem anat 'trepant' a mesura que vivíem i en el que tenim les necessitats de l'ego cobertes. El menjar abundant, l'absència de guerres, i el solet que fa a les branques més altes ens dóna un confort del qual ens pensem que en som mereixedors.

Peró un dia, obrim els ulls i ens atrevim a ampliar la mirada. Mirem a baix, a dalt, als costats i no podem creure el que ens envolta. Espantats, no estant d'acord amb el sistema que impera en el nostre arbre, qüestionem el patiment/satisfacció que genera l'estar instal·lats a la nostra fabulosa branca. Ens fem preguntes, busquem respostes, aixequem la vista a l'horitzó i veiem altres arbres que sí funcionen d'acord amb els nostres valors autèntics. Observem, pensem, intuïm, creem! models més vàlids, més humans, més sostenibles, més justos i solidaris, dels quals voldríem participar. Ens adonem que des de la 'nostra branca' poc podem fer, i busquem, per vital necessitat, altres arbres on poder desenvolupar-nos, on poder ser qui som.

Llavors, davant d'aquest anhel, s'esdevé el gran dilema
què faig? Baixo de l'arbre per pujar a l'altre? o em preparo per saltar d'un arbre a l'altre?

Si baixo m'exposo a l'aventura. M'arrisco a renunciar durant un temps al menjar i el confort de les branques més altes, i, el que és pitjor, com que no estic acostumat a trepitjar la humil terra ferma, puc ser devorat per un predador!

Si m'entreno per saltar, invertiré un temps i esforços enormes que tampoc m'asseguraran un salt exitós. Res guareix l'eterna incertesa, i si caic,... tampoc em lliuraré del predador. A més, des de dalt, seré la riota de tots els altres micos, que confirmaran encara més que 'ja estan bé com estan'.

I així passem la vida fins que fem l'acte de fe. Alguns 'baixant de l'arbre' per necessitat immediata perquè ja no poden més i és l'únic camí que troben (o el vàlid per ells), i d'altres que s'entrenen per fer el 'salt de la vida', o més ben dit el 'salt cap a la vida'.

Afortunadament, cada vegada hi ha més micos que, a part d'aventurers i valents, ens serveixen d'inspiració als altres que ens entrenem hores i hores, per baixar o per saltar algun dia no molt llunyà. Perquè està clar, que el canviar-me a mi mateix ja és amb caràcter d'urgència.

Com diem sempre, 'mai és el millor moment', però i si no és ara, quan?

Quant de temps podem sobreviure somiant i postergant el viure?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada